Accentuació
1. La forma feu pot ser bé del present d'indicatiu, bé de l'imperatiu; per contra, la forma féu pertany al passat simple, i és, per tant, sinònim de vau fer.
2.Atenció amb l'accent diacrític, que ens permet distingir véns, del verb vindre; de l'homòfon vens, del verb vendre.
Imperfet indicatiu
Com ja deveu saber, les formes de l'imperfet d'indicatiu del verb fer són feia, feies, feia, féiem, féieu, feien.
Present de subjuntiu
1. La forma que s'hi escau és inclogueu; l forma "inclogau" és un vulgarisme, mentre que incloeu pertany al present d'indicatiu.
Exemple: Us he dit que feu un informe unànime i que l'incogleu en l'expedient.
2. Recordeu que en registres formals com un examen, les formes del present de subjuntiu són enggual, engules, etc.; les formes engulga, engulgues, etc., s'adscriurien a registres poc formals.
3. Noteu que les formes del present de subjuntiu del verb proveir són proveïsca, proveïsques, proveïsca, proveïm, proveïu, proveïsquen.
Exemple: No cal que us proveïu de tantes viandes per a la nit de Nadal
4.Observeu bé com són els presents de subjuntiu dels verbs veure (veja, veges, veja, vegem, vegeu, vegen), eixir (isca, isques, isca, isquem, isqueu, isquen). Pel que fa al verb llegir cal tindre present que pot seguir el model no incoatiu, les formes del qual són llija, lliges, llija, llegim, llegiu, lligen, o bé el model incoatiu, amb les formes següents: llegisca, llegisques, llegisca, llegisquen, si bé els valencians solem usar les primeres.
Exemple: El nostre pare no vol que nosaltres vegem certs programes de televisió, ni que llegim còmics, i encara menys, que isquem després de les 11 de la nit.
5. Recordeu que el present de subjuntiu de tossir és tussa, tusses, tussa, tossim, tossiu, tussen; les formes tusca, tusques, etc., es poden usar en registres poc formals, però les formes *tusga, *tusgues, etc., no pertanyen a l'estàndarrd.
Exemple: No m'agrada que la xiqueta tussa tant; l'hauré de dur a un pediatre /a una pediatra que em van recomanar.
6 Quan s'expressa una prohibició el temps que hi cal usar és el present de subjuntiu ( i no l'imperatiu) les formes del qual són escriga, escrigues, escriga, escriguem, escrigueu, escriguen; la forma escriviu pertany a l'imperatiu i la forma escrigau no pertany a l'estàndard.
Exemple: no escrigueu tan fort, que foradareu el paper.
imperfet de subjuntiu
Atenció perquè les formes de l'imperfet de subjuntiu són vera, veres, vera, vérem, véreu, veren (unes preteses formes *vegera *veguera*vegeres*vegueres, etc. són invencions analògiques no normatives.
Exemple. Li agradaria que nosaltres vérem com ha quedat sa casa.
correlació dels temps verbals en les oracions condicionals
1. EXPRESSIÓ DE LA CONDICIÓ
• La condició no és pot expressar mitjançant les expressions de + infinitiu ni a + infinitiu (*De no venir a l’hora que havíem quedat, anirem a buscar-la; *A jutjar pel que es diu tothom és un mentider). Heu de recórrer a conjuncions més genuïnes, com ara si o en cas que: Si no ve a l’hora que havíem quedat, anirem a buscar-la. En cas que no vinga a l’hora que hem quedat, anirem a buscar-la. Si es jutja pel que es diu, tothom és un mentider.Les oracíons condicionals es formen exclusivament amb la conjunció sí.
• La condició no és pot expressar mitjançant les expressions de + infinitiu ni a + infinitiu (*De no venir a l’hora que havíem quedat, anirem a buscar-la; *A jutjar pel que es diu tothom és un mentider). Heu de recórrer a conjuncions més genuïnes, com ara si o en cas que: Si no ve a l’hora que havíem quedat, anirem a buscar-la. En cas que no vinga a l’hora que hem quedat, anirem a buscar-la. Si es jutja pel que es diu, tothom és un mentider.Les oracíons condicionals es formen exclusivament amb la conjunció sí.
Exemple: Si n'haguera sabut les conseqüències, no m'hauria atrevit a fer tot el que em vaig atrevir.
2. Si parlem en el camp de la realitat, cal usar-hi present indicatiu del verb vindre; i no subjuntiu
Exemple: Si no véns prompte, s'emportarà el moble
La correlació dels temps verbals en les oracions condicionals és la següent: Amb connector si.
- Indicatiu:
- Si els avises, vénen / vindran
Si els avisaves, venien / vindrien
Si els vas avisar, van venir / han vingut
Si els has avisat, vénen / vindran / han vingut / deuen haver vingut - Subjuntiu:
- Si els avisares, vindrien
Si els hagueres avisat, vindrien / haurien vingut (no: hagueren vingut)
Amb altres connectors
Present de subjuntiu Present
En cas que em necessites et done un cop de mà
Present de subjuntiu Futur
Posat que vinga, que ho dubte, ens n'anirem tots plegats
Amb que tu hi haguessis anat tot s’hauria arreglat
*Plusquamperfet de subjuntiu Condicional perfet
oracions condicionals.*Com que es tracta de temps compostos, cal usar el condicional en la segona part
oracions per a expressar hipòtesis o dubtes
Recordeu que, per a expressar hipòtesis o dubtes, nosaltres ens valem del MODE INDICATIU, i no del SUBJUNTIU (com fa el castellà): potser nevarà esta nit ( i no potser neve esta nit).
Exemple: El nostre amic Ignasi, tal vegada arribarà dilluns.
Complement Règim Verbal
Com ja deveu saber, hi ha una sèrie de verbs o locucions verbals que porten un complement anomenat complement de règim verbal (CRV), que habitualment va introduït per una preposició. Es tracta de verbs i locucions com ara "acostumar-se a": ens hem acostumat a tot; "pensar en": només penseu en la mona de pasqua; "saber de": el meu nebot Joan sap molt d'informàtica; "ser senyal de": açò és senyal d'alegria; "amenaçar amb": ens va amenaçar amb l'expulsió; ara bé, quan el CRV està representat per un infinitiu, els complements que són introduïts per les preposicions en i amb, canvien per a o de; només penseu en la mona de pasqua, però només penseu a/de menjar-vos la mona de pasqua (i no...*en menjar-vos ...); ens va amenaçar amb l'expulsió, però ens va amenaçar a/d'expulsar-nos ( i no... *amb expulsar-nos); es complau en el convit, però es complau a/de convidar-nos ( i no...*en convidar-nos...); , finalment, si el CRV és una oració introduïda per la conjunció que, la preposició desapareix. Observeu les tres possibilitats: confie en el resultat de l'examen, però confie a/de superar l'examen i, finalment, confie que aprovaré l'examen ( i no *de que aprovaré...).
1. La construcció atrevir-se amb no és valenciana; en la nostra llengua cal usar atrevir-se a fer (alguna cosa);
Exemple:no m'he atrevit mai a fer el camí de Sant Jaume.
2. Observeu que acabar amb significa, exclusivament, "finalitzar amb": l'acte va acabar amb la interpretació de l'himne; l'edifici acaba amb un terrat; però no ho és quan s'usa en comptes de posar fi a, fer acabar, fer cessar, extingir, etc.: És hora de posar fi a tantes baralles (i no...*d'acabar amb tantes.../
Exemple: El campanar acaba mab una cúpula, damunt de la qual hi ha un penell.
3. Observeu que es tracta del mateix verb, pensar, que té dos complements de règim verbal. Com que el primer complement és un sintagma nominal, els diners, està introduït per la preposició en; el segon complement, en canvi, és un infinitiu, guanyar diners, i , per tant, haurem d'introduir-lo amb les preposicions a o de, indistintament.
Exemple: No sé com sou: només penseu en els diners; sempre esteu pensant a guanyar-ne més i més.
Verbs transitius
1. Observeu que el ver abominar és transitiu i, per tant, el complement que porte ha de ser directe, sense cap preposició; no és correcta, per tant, la seqüència *abominar de la ideologia...
Exemple: L'autor va abominar la ideologia que tant havia defensat
2. Observeu que el verb afectar és transitiu, i, per tant, du un complement directe, que -com el nom indica- ha d'anar directament unit al verb, sense preposició.
Exemple: Aquella tràgica notícia va afectar tot el món.
3.Observeu que el verb concernir és transitiu i,per tant, ha de dur un objecte directe: el.
Exemple. el tema no el concernia.
4. Continuar: l´ús transitiu d’aquest verb no es construeix amb preposició.
Després d’aquesta interrupció continuem el programa (no pas després
d’aquesta interrupció continuem amb el programa).
5.Estranyar: és un verb transitiu que també té un ús pronominal.
No l’estranyaria gens que estigués malalt (no pas no li estranyaria gens que
estigués malalt).
No t’estranyis de la seva conducta
6. Informar: és un verb transitiu quan vol dir donar una informació, però és intransitiu
quan vol dir emetre un informe.
Hem d’informar el teu cap del que ha passat.
L’assemblea ha informat sobre el pla de costes.
7. Molestar: és un verb transitiu (com empipar i emprenyar).
No vull que molestis més les meves amigues.
8. Necessitar: és un verb transitiu que du un complement directe que no va introduït per la
preposició de.
Necessito el vostre suport (no pas necessito del vostre suport).
9. Parlar: quan és transitiu només significa fer servir un llenguatge, però per als usos més
habituals porta la preposició de, que no podem elidir.
No parlo gaire bé el xinès.
Haurem de parlar d’això un altre dia. N’haurem de parlar un altre dia (no pas
haurem de parlar això o bé ho haurem de parlar un altre dia).
4. Continuar: l´ús transitiu d’aquest verb no es construeix amb preposició.
Després d’aquesta interrupció continuem el programa (no pas després
d’aquesta interrupció continuem amb el programa).
5.Estranyar: és un verb transitiu que també té un ús pronominal.
No l’estranyaria gens que estigués malalt (no pas no li estranyaria gens que
estigués malalt).
No t’estranyis de la seva conducta
6. Informar: és un verb transitiu quan vol dir donar una informació, però és intransitiu
quan vol dir emetre un informe.
Hem d’informar el teu cap del que ha passat.
L’assemblea ha informat sobre el pla de costes.
7. Molestar: és un verb transitiu (com empipar i emprenyar).
No vull que molestis més les meves amigues.
8. Necessitar: és un verb transitiu que du un complement directe que no va introduït per la
preposició de.
Necessito el vostre suport (no pas necessito del vostre suport).
9. Parlar: quan és transitiu només significa fer servir un llenguatge, però per als usos més
habituals porta la preposició de, que no podem elidir.
No parlo gaire bé el xinès.
Haurem de parlar d’això un altre dia. N’haurem de parlar un altre dia (no pas
haurem de parlar això o bé ho haurem de parlar un altre dia).
Verbs intransitius
1. El verb coure, amb el valor "sofrir una transformació, una substància sotmesa a l'acció del foc o de la calor" és intransitiu. L'arròs ja ha cuit.
Exemple: Ja han cuit les creïlles.
2.Botar: aquest verb és intransitiu i no du complement directe.
La pilota ha botat dues vegades o he fet botar la pilota dues vegades (no pas he
botat la pilota dues vegades
3.Cessar: és un verb intransitiu quan vol dir dimitir, deixar d’exercir un càrrec i no porta
complement directe.
El conseller ha cessat en el càrrec ( no pas el conseller ha cessat el càrrec o el
president ha cessat el conseller).
4.Succeir: sempre és un verb intransitiu i no du mai complement directe.
Va succeir al seu pare en el càrrec.
Han succeït moltes coses.
5.Telefonar: (com trucar) és un verb intransitiu quan vol dir establir comunicació per
telèfon.
Telefona al Pere per dir-li la notícia. Telefona-li (no pas telefona-la).
2.Botar: aquest verb és intransitiu i no du complement directe.
La pilota ha botat dues vegades o he fet botar la pilota dues vegades (no pas he
botat la pilota dues vegades
3.Cessar: és un verb intransitiu quan vol dir dimitir, deixar d’exercir un càrrec i no porta
complement directe.
El conseller ha cessat en el càrrec ( no pas el conseller ha cessat el càrrec o el
president ha cessat el conseller).
4.Succeir: sempre és un verb intransitiu i no du mai complement directe.
Va succeir al seu pare en el càrrec.
Han succeït moltes coses.
5.Telefonar: (com trucar) és un verb intransitiu quan vol dir establir comunicació per
telèfon.
Telefona al Pere per dir-li la notícia. Telefona-li (no pas telefona-la).
Verbs pronominals
1. Noteu que el verb adormir, usat pronominalmen, adormir-se, significa "començar a dormir".
Exemple: No crideu tan fort,que el xiquet s'està adormint.
2. Noteu que la nostra locució deixar-hi la pell (o la vida), que significa "morir en una empresa", no s'usa pronominalment; no és, per tant, *deixar-se la pell, i en esta frase, *em vaig deixar la pell.
Exemple: Gairebé vaig deixar la pell en l'antic treball; i per tant ara ja no vull treballar més.
3.Riure: no és un verb pronominal.
La Maria sempre riu (no pas la Maria sempre es riu).
4.Passar: no és un verb pronominal quan vol dir passar per un lloc.
Quan tinguis temps passa per casa (no pas quan tinguis temps passa’t per casa).
5.Explicar: no és un verb pronominal quan vol dir exposar amb claredat.
Què expliques, noi? (no pas què t’expliques noi?)
6.Escaure: només és pronominal quan vol dir esdevenir-se, o trobar-se en un lloc, en una
ocasió determinada. En tots els altres significats no porta pronom.
7.Cobrar: no és pronominal quan vol dir obtenir un pagament.
Cobre si us plau (no pas cobre’s si us plau).
8. Callar: no és pronominal.
No va voler callar en tota l’estona. Calla! (no pas no va voler callar-se en tota
l’estona o calla’t).
9.Caure: no és pronominal.
Compte que no caiguis! ( no pas compte que no et caiguis!)
10.Baixar: (també pujar) no és pronominal.
Baixa de l’escala (no pas baixa’t de l’escala).
11.Anar: cal recordar que l’ús pronominal, quan significa ‘marxar d’un lloc’, requereix
dos pronoms.
Ja estic fart! Me’n vaig (no pas em vaig).
3.Riure: no és un verb pronominal.
La Maria sempre riu (no pas la Maria sempre es riu).
4.Passar: no és un verb pronominal quan vol dir passar per un lloc.
Quan tinguis temps passa per casa (no pas quan tinguis temps passa’t per casa).
5.Explicar: no és un verb pronominal quan vol dir exposar amb claredat.
Què expliques, noi? (no pas què t’expliques noi?)
6.Escaure: només és pronominal quan vol dir esdevenir-se, o trobar-se en un lloc, en una
ocasió determinada. En tots els altres significats no porta pronom.
7.Cobrar: no és pronominal quan vol dir obtenir un pagament.
Cobre si us plau (no pas cobre’s si us plau).
8. Callar: no és pronominal.
No va voler callar en tota l’estona. Calla! (no pas no va voler callar-se en tota
l’estona o calla’t).
9.Caure: no és pronominal.
Compte que no caiguis! ( no pas compte que no et caiguis!)
10.Baixar: (també pujar) no és pronominal.
Baixa de l’escala (no pas baixa’t de l’escala).
11.Anar: cal recordar que l’ús pronominal, quan significa ‘marxar d’un lloc’, requereix
dos pronoms.
Ja estic fart! Me’n vaig (no pas em vaig).
Verbs de la 2a conjugació
Atenció amb el verb irrompre (i també amb els verbs corrompre, interrompre, prorrompre i rompre) perquè a causa del castellà, se solen substituir per uns inexistents verbs *irrompir, corrompir, interrumpir, prorrompir i rompir, una atenció especial cal posar en els participis: irromput, corromput, interromput, prorromput, etc.
Exemple: Estàvem tots tranquils, i de sobte va irrompre aquell animal en la sala.
Verbs de la 3a conjugació
1. Observeu que el nostre verb és abaratir, i no *abaratar, observeu els verbs següents, en què hom pot cometre un error semblant aclarir ( i no *aclarar, acovardir (i no acobardar); agrir (i no agrejar); amansir (i no amansar); atemorir (i no temoritzar); col·lidir (i no colisionar), engrandir (i no agrandar); engrossir o engruixir ( i no engrossar); expandir ( i no expansionar); extorquir ( i no extorsionar)...
Exemple: El fet d'abaratir les matèries primeres ajudarà el comerç.
2. Malgrat que el verb pudir s'escriu amb "d" intervocàlica, esta es transforma en -t quan està en posició final després de vocal tònica; és el mateix que ocorre amb els mots poder i pot, i moltes altres paraules del tipus neboda, però nebot; pecador, però pecat; sembrador però sembrat; etc; observeu que és un fet paral·lel al que ocorre amb la p i la b, en mots com ara lloba, però llop; cabre, però, cap; rebre, però rep:.., o amb la g i la c; aniga, però amic; groga però groc...; l'opció *pudix és del tot incorrecta, atès que el verb pudir s'ajusta al model pur (no incoatiu) de la tercera conjugació.
Exemple: li put l'alé.
Participi
1. Recordeu que el participi del verb imprimir és imprés (o imprès), impresa, impresos, impreses; la forma *imprimit no és normativa.
Exemple: ja heu imprés amb tota l'atenció que calia els fulls del comunicat?
2. Noteu que el verb detindre és un derivat de tindre, i si el participi del verb model és tingut, el del verb detindre serà detingut; observeu que el mateix règim tenen la resta de verbs derivats de tindre: cartindre, contindre, entretindre, mantindre, menystindre, obtindre, retindre, sostindre, tndre i viltindre, els participis dels quals són, respectivament, cartingut, contingut, entretingut, mantingut, menystingut, obtingut, retingut, sostingut, tingut i viltingut.
El gerundi
El gerundi és una forma no personal del verb que expressa una acció en
desenvolupament. En les oracions compostes el gerundi expressa una acció anterior,
simultània o immediatament posterior a la del verb principal.
Van tornar a casa havent dinat.
haver-hi impersonal
No pot anar en plural, com molt sovint se sol fer (*n'hi han).
Exemple: Diuen els gallecs que, de bruixes, haver-ne, n'hi ha.Fer olor, tenir por, tenir gust: perífrasis que demanen la preposició de.
Fa olor de fregit (no pas fa olor a fregit).
Tinc por de la foscor (no pas tinc por a la foscor).
Aquest xiclet té gust de maduixa (no pas aquest xiclet té gust a maduixa).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada