EL TURISME

EL TURISME
És el desplaçament de persones fora del seu entorn habitual, per un període superior a 24 hores i inferior a un any.
Generalment té un o més fins, que poden ser: científics, culturals, esportius, educatius, militars, recreatius o turístics.

EFECTES POSITIUS
– El turisme representa per a un país ingressos elevats
– Crea molts llocs de treball i dinamitza altres sectors econòmics.
– Permet el contacte amb unes altres cultures – Facilita l’aprenentatge d’altres llengües.

EFECTES NEGATIUS
– El turisme també contribueix a l’augment dels preus
– Incrementa l’especulació del sòl
– Enriqueix grans empreses
– Molts dels llocs de treball que crea són de poca qualificació i estan mal remunerats.

Esports d'aventura. Noms

Esport d'aventura
Activitat esportiva de risc i no competitiva practicada en un entorn natural que exigeix, generalment, un cert esforç físic.

Ràfting
Pràctica esportiva consistent a baixar per aigües braves amb una embarcació pneumàtica amb capacitat generalment per a unes vuit persones.
Aigües braves
Modalitat de piragüisme practicada en rius d'aigües turbulentes de graus III, IV i V amb una piragua de banyera petita i sense timó, que es domina amb moviments del cos i recolzaments de la pala damunt l'aigua.

                      

Parapent- Ala de pendent

Planador constituït per una vela corba rectangular, sense armadura, i un arnès que en penja per al pilot, que s'enlaira llançant-se des d'un lloc elevat.                                                                                                                                                                          

Ala delta
Planador constituït per una vela triangular estesa sobre una armadura tubular metàl·lica i per un arnès i un trapezi que en pengen per al pilot, que s'enlaira llançant-se des d'un lloc elevat.

Barranquisme
Pràctica esportiva consistent a seguir el curs d'un riu o un torrent a través d'un barranc, combinant la natació, l'escalada i l'espeleologia per salvar els obstacles naturals de la ruta
Caiac de surf
Caiac monoplaça d'uns 6 m de llargada, molt estret i de buc descobert.

Paracaigudisme
Esport aeri practicat amb un paracaigudes, consistent a llançar-se des d'un avió, evolucionar en l'aire en caiguda lliure fins a obrir el paracaigudes i acabar de manera controlada el descens

Salt de pont
Pràctica esportiva consistent a llançar-se des d'un pont subjectat per un arnès a una corda lleugerament elàstica, que deixa el saltador suspès en l'aire. 
Desestimada: pònting

Tresc
Expedició excursionista consistent en un viatge organitzat, sovint amb guia, a regions exòtiques i de difícil accés.

Nota: El tresc es diferencia de la travessa perquè té un component turístic i d'exotisme. Així, es parla d'una "travessa pels Alps" o d'una "travessa per la Garrotxa", però d'un "tresc pels Andes" o d'un "tresc pel desert".

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia dels esports d'aventura [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2006. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/28/>

Feliç dia

La vida és un joc

La vida es un joc de Barbara Sales Alos

Proverbis

Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit.

Definició
Es diu per recomanar que cadascú faça les coses que puga fer ell mateix, abans que encarregar-les a un altre.

»Si no hi pensa dormir, ningú no et prepara el llit amb l’amor amb què te’l prepares tu. Ningú no deixa la gira a la mida que tu prefereixes, ningú no s’assegura que els trossos del llençol de dalt i de la manta que queden sota el matalàs siguin prou llargs perquè, amb els tombs i més tombs que fas al llarg de la nit, no saltin i et quedis amb els peus a l’aire. Però que no siguin capaços ni de posar primer un llençol i després l’altre… És com si ho fessin a posta. Hi ha un refrany que sembla fet exprés per la situació: «Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit».

Quim Monzó, «A l’hotel», dins Esplendor i glòria de la Internacional Papanates(Barcelona: Quaderns Crema, 2010), pàg. 104

Feliç dia

Qui no vulga pols que no vaja a l'era

Definició

Es diu per prevenir i avisar que, si no es volen problemes ni raons, el millor és no buscar-se’ls i allunyar-se de les ocasions de caure-hi.
loc. orac. S'usa per a indicar que per a alliberar-se de desgràcies cal evitar posar-se en el perill de sofrir-les.

«L’origen d’aquesta frase és una de les feines derivades de la sembra. L’era servia per batre les meses i aquesta labor produïa una gran polseguera, per la qual cosa es recomanava a qui no tenia una feina concreta que no hi anés.» —Josep M. Sugranyes, Garbellada de refranys (Valls: Cossetània, 1999)

Qui dia passa, any empeny

Definició

Expressió per a indicar que ens desentenem de les dificultats de cada dia, d’una situació desagradable, de conseqüències que ens poden afectar, però que es van ajornant.

Segons el diccionari Alcover/Moll, aquest refrany pot tenir un significat prou diferent: «Vol dir que resolent les dificultats de cada dia arriben a resoldre’s les de tot l’any». Quedeu-vos amb l’explicació que us faci més peça!

Llops amb llops no es mosseguen

Significat

 Els poderosos es respecten, eviten de barallar-se, i si els convé s’ajuden.

La pedra fora de la mà no sap on va

Qui llança pedres o algun projectil no pot estar segur si farà mal o no.

Qui té el llogat no seu quan vol
Una magnífica mostra d’escatologia i metonímia ben visuals: fem servir el cul per seure i si el tenim llogat, no podem seure quan volem, sinó que hem de demanar permís a qui li hem llogat el nostre cul.

I la metonímia també serveix per explicar la relació entre llogar el cul i tenir la voluntat sotmesa a algú que pot decidir per nosaltres (i contra nosaltres), amb sentit de dependència.

Bon vent i barca nova

loc. interj. S'usa com a comiat que s'adreça a algú o a alguna cosa que no ens sap mal que se'n vaja o que desaparega

Dius que la Renfe ja no gestionarà els trens de rodalia? Doncs bon vent i barca nova!

El fracàs no s'improvisa

Vos aclariré que la frase s'usa per a referir-se que el resultat del que s'ha fet ha estat negatiu, advers però no cregues que de manera sobtadda, d'improvís, inesperadament, de la nit al dia sinó que un autor ha causat el mal, ha sigut l'artífex, caldrà buscar la motivació de segur que ha seguit un procés,
Volem remarcar amb relació als usos:
Tots dos s'han proposat posar llum a les raons per les quals trontolla el projecte europeu, perquè, tal com subratlla, “com l'èxit, el fracàs no s'improvisa”.

Ja no som bilingües

 Ja no som una societat bilingüe. De fet, abandonar aquesta dinàmica dual sembla tenir molts més avantatges que inconvenients, ja que en general les situacions de bilingüisme social tendeixen a no mantenir-se estables indefinidament. El mateix fet d’haver-nos de repensar ens fa sortir de la inèrcia, del territori conegut i falsament estable. Ens fa tornar a mirar al nostre voltant, des d’una nova perspectiva.  Des de fa uns anys ens podem trobar en situacions inèdites que posen en evidència aspectes que habitualment passaven desapercebuts. Apareix la possibilitat de topar amb persones d’origen estranger que no parlen castellà; hi ha castellanoparlants que s’ofenen quan una persona d’origen estranger els parla en català; persones d’origen estranger es queixen que la gent no els parla en català, encara que ells el facen servir, sobretot si se’ls identifica com a estrangers; algunes persones no entenen el català ni tampoc el castellà… No és difícil trobar qui lamenta que les persones d’origen estranger no parlen català. Però també hi ha molts nouvinguts que es queixen que no els donem opcions de posar en pràctica el català que han après.

Que puguin utilitzar la seva llengua a l’escola sense que es produeixi un trencament en la comunicació, ja que el professorat és bilingüe. Aquest aspecte és fonamental, ja que es considera que les actituds cap a la llengua que s’aprèn tenen un paper molt important. El fet que els alumnes puguin utilitzar la seva llengua, que percebin que és acceptada i valorada, genera actituds positives cap a la segona llengua i n’afavorex l’aprenentatge. Més enllà, també hi ha evidències importants que el manteniment de la primera llengua, el bilingüisme additiu, facilita l’aprenentatge de la segona llengua, la llengua escolar en aquest cas. D’acord amb la hipòtesi de la interdependència lingüística de Cummins (1979), hi hauria un magatzem separat per a cadascuna de les llengües i una competència lingüística general que es pot vehicular en una llengua o en l’altra. Quan s’incorpora coneixement d’una llengua es desenvolupen habilitats que poden ser transferides a l’altra si es donen les condicions per fer-ho. Des d’aquest punt de vista, és desitjable que es produeixi el desenvolupament conjunt de les llengües del bilingüe. Com explica Josep M. Serra: …la infància estrangera, ja sigui nascuda a Catalunya o d’incorporació tardana, té competències relacionades amb l’ús del llenguatge desenvolupades des de la seva pròpia llengua que, evidentment, poden ser utilitzades per a l’aprenentatge d’una nova llengua i, a la vegada, si l’infant aprèn una nova llengua en el context escolar desenvolupa habilitats que poden ser transferides a la seva pròpia llengua, si té ocasió per fer-ho. D’aquesta manera el bilingüisme additiu s’aconsegueix quan es produeix un procés de doble (o múltiple) direcció de transferència d’una llengua a l’altra. (Serra 2010: 31) Aquest
És evident que actualment no es donen les circumstàncies que es donaven quan es va iniciar el programa d’immersió lingüística, ja que, atesa la gran diversitat de llengües present a les aules, els professors ja no poden garantir el coneixement de les llengües dels alumnes. Cal plantejar, doncs, alternatives per aconseguir la valoració de les seves llengües i que condueixin fins a un bilingüisme additiu i no pas substractiu. Són diverses les iniciatives, eines i recursos desenvolupats durant els últims anys en aquesta línia. Podem citar la col·lecció Llengua, Immigració i Ensenyament del Català, dirigida per Lluïsa Gràcia (UdG), que es proposa proporcionar a mestres i professors que han d’ensenyar català a alumnes d’origen estranger una eina que els serveixi per acostar-se una mica a la llengua que parlen els seus alumnes. No es tracta que aprenguin aquestes llengües, evidentment, només que en tinguin alguna informació.

Poder demostrar als immigrants que sabem alguna cosa de la seva llengua, encara que només sigui que en coneixem l’existència i el nom o la manera de dir bon dia o gràcies, manifestar que hi estem interessats i ensenyar-los que tenim un llibret que ens pot ajudar a saber-ne més, són coses que ells agrairan, com ho agrairíem nosaltres si ens trobéssim en les seves circumstàncies. En molts casos, especialment per als parlants d’algunes llengües africanes, aquest interès pot tenir encara un altre efecte beneficiós: evitar que ells s’avergonyeixin de la seva pròpia llengua i, per tant, reduir el sentiment d’inferioritat que de vegades senten envers ells mateixos i la seva cultura quan són aquí. Només quan ens acceptem i ens sentim acceptats som capaços d’acceptar els altres. Un procés d’integració no pot anar desvinculat del coneixement mutu. Integrar no vol dir fagocitar. Integrar-se no pot implicar haver de renunciar a la pròpia cultura. Si fos així seria un empobriment… per a les dues parts.

Els llibres contenen informació general sobre la llengua (localització, nombre de parlants, situació sociolingüística), una descripció gramatical, un apartat amb errors freqüents en aprenents de català, vocabularis i una  bibliografia de referència. Una altra iniciativa, dedicada al manteniment de les llengües d’origen de la població immigrant són els Programes d’Ensenyament de Llengua i Cultura d’Origen. Des del Departament d’Ensenyament s’han establert convenis i acords de participació amb entitats vinculades a persones d’origen estranger (associacions culturals, associacions no governamentals, ambaixades dels diferents estats d’origen, etc.),

Articles i notícies

Articles d'opinió i Notícies

SI CALLEM, SEREM CÒMPLICES

Primer va ser una tele. Després, l’altra. Ara li ha tocat a la ràdio. Després, li arribarà el torn a internet –ja en trobaran la manera– i, finalment, recuperaran aquelles ignominioses fogueres on uns cremaven ciutadans i uns altres llibres prohibits, textos que els feien nosa perquè atacaven dogmes d’una o altra índole, expressió de les idees que, com la cultura en general, són per a ells prescindibles i, sobretot, perilloses... molt perilloses.

Perquè tot, absolutament tot, forma part d’un pla calculat per carregar-se al coll tot allò que no és propi, que no és important. Torna el hábleme en cristiano dels que se senten amb la supremacia moral suficient per dictaminar qui és de primera i qui de segona, fins el punt d’escapçar –ells, que van de liberals– la llibertat individual de poder veure què vols, quan vols i com en ple segle XXI. Són genocides culturals. Així de clar.

Són incomptables les emissores il·legals, moltes de l’anomenat TDT Partyescampades per tota la geografia valenciana. Aquestes no molesten. Vomiten a diari odi, intransigència, fanatisme... nacionalcatolicisme. En Castellà, clar. Però no seran tancades, cap Círculo no les denunciarà, responen a la llibertat d’expressió i el que són és el testimoni dels temps més foscos i durs de la nostra història recent, dels quals costa molt deslliurar-se. 

Si callem, serem còmplices. La frase, que dóna títol a aquest exercici, és de Joaquim Maria Puyal, el conegut locutor de Catalunya ràdio; dimecres, al principi de la transmissió del partit coper entre Llevant i Barça, deixava molt clara la seua postura, que és la de tots els que estimem la nostra llengua, els que estimem la dignitat... i la llibertat. Poden intentar callar-nos, però mai no ho podran fer. I és bo que els ho recordem de tant en tant.

Què més hem de suportar els valencians? On tenim el límit? Perquè això d’ofrenar noves glòries mentre te l’estaquen ben fonda és d’un sadomasoquisme delirant. Perquè ens ho fan, uns i altres, els de València i els de Madrid, els mateixos gossos amb idèntics collars; els d’ací són virreis, marionetes al servei de Moncloa i dels postulats de la caverna més rància i histèrica. Els d’allà, els amos del Levante feliz y muelle. Fins que voldrem.

Quan el verb “prohibir” és el més conjugat d’un govern, no és que tinga més raó, és simplement que té por. Molta por. I la por, lluny de paralitzar-nos, l’hem d’aprofitar per fer-los-en entrar a ells. Cal interioritzar que la prohibició és el recurs fàcil dels totalitaris i els hem de fer sentir vergonya del que són, del que fan i del que representen. Qui amb por viu, de merda li fan la fossa diuen al meu país... Ells se l’estan cavant tots solets.

 Se’ls acaba el xalar i ho saben. Per això reaccionen com animals acorralats, amb la desesperació pròpia del carronyer que s’aferra a la presa perquè tem que li la roben, perquè l’ha robat abans. Primer però, ens llegaran un solar, la terra cremada que tant els excita deixar. Quan arriben els altres es trobaran tant per fer que la reconstrucció serà titànica. Però reeixirem. I recuperarem la dignitat d’un poble agenollat, però no vençut.

Fa ràbia que ells, els totalitaris, tinguen la santa barra de dir que vivim a un estat de dret. Ja en tinc prou d’aquesta pantomima de democràcia prostituïda per censors i corruptes. […] Per si algú encara no se n’ha adonat, vivim a una dictadura que cada vegada és més irrespirable. I és que ja van encenent les fogueres…

Despertem. Ja hem dormit prou. Llevem-li la pols a la guillotina aquella que guardem als baixos i que, infrautilitzada, reclama la nostra atenció. No volem que ens la continuen estacant, no volem restar impassibles davant de tants i tan conscients atacs al nostre moll de l’os. Diguem no. Perquè no podem més i ara ho podrem tot. Perquè ja no ens conformem amb les molles, ara volem el pa sencer. Perquè som i serem. PERQUÈ SÍ.

Ferran Sanz, La veu del País Valencià.

LA DICTADURA DELS IGNORANTS

Aquesta setmana, a una de les classes on entre, un alumne amb ganes d’aprendre –n’hi ha molts més que no ens pensem– em va posar a prova. Em va fer vàries preguntes seguides, interrelacionades, de temàtica diversa –dins de l’àmbit de les lletres i l’humanisme, és clar, d’allò que abans en dèiem cultura general– i les vaig contestar totes de manera satisfactòria. Després d’uns instants de silenci, em va etzibar, amb un to que barrejava sorpresa i admiració: ai, profe... si és que saps de tot! Allò em va fer somriure i, ràpidament, li vaig contestar, tot imitant-li la manera en què m’ho havia dit: Ai, si sabés de tot... qui sap on seria! 

Perquè, com és evident, no sé de tot. De fet, sóc profundament ignorant –recordem, abans de prosseguir, que ignorar és no conèixer, del llatí gnoscere (saber) precedit perin-, prefix privatiu– en moltes matèries i disciplines i –fóra absurd d’amagar-ho– m’ho reconec. I no em cauen els anells, per fer-ho. Així i tot, sempre he intentat aprendre el màxim possible, però no n’hi ha prou, mai no n’hi ha prou; la vida és un continu aprenentatge i mai arribes al grau de coneixences generals que t’agradaria assolir. Per això, mai no us parlaré en aquests modestos articles amb els quals us martiritze cada setmana de derivades, de la maduració de les proteïnes o de mecànica quàntica, perquè senzillament no en sé, i perquè en sóc conscient, sobretot, de les meues limitacions, que en són moltíssimes. N’hi ha qui no, i a més a més se n’enorgulleix, i l’actualitat ens en dóna mostres sobrades.

En qüestions lingüístiques, per exemple, observem una meravella, assistim a un miracle: tots són catedràtics, la immensa majoria d’ells sense haver estudiat sovint molt més d’allò que se’n deia les quatre regles. No tenen por a fer el ridícul, i ausades que el fan i ben a gust, perquè argumenten, de manera paupèrrima, que com que usen la llengua, estan plenament capacitats no ja per a opinar-ne sinó per a establir càtedra. És com si pensàrem que obrir l’aixeta cada dia o canviar una bombeta fosa ens farà automàticament, sense res més que bona voluntat –o mala fe, segons com es mire–, llanterners i electricistes... Doncs no. Sóc filòleg, i tot i que limitat, he estudiat molt per arribar a ser professor de llengua i literatura, i parle amb coneixement de causa quan afirme, com diu la ciència, que la llengua que parla mon pare, al País Valencià, la que ensenye on treballe, a Catalunya, o la que usa un ciutadà de Camporrells, a la Franja de Ponent, és la mateixa, encara que reba diversos noms.

A cap país del món aquestes qüestions no són objecte de discussió: tant a Londres com a Nova York es parla anglès, i a Sevilla i, posem per cas, a Caracas, espanyol. Evidentment que hi ha varietats, dialectes, matisos, girs, vocabulari específic... Però és que això és fantàstic! La singularitat de cada parla representa per al conjunt una riquesa extraordinària, de la qual ens hem de sentir orgullosos. Però ai, al meu petit país la llengua l’han utilitzada des de fa molts anys com a arma política quatre ignorants –que no ho són tant com sembla a simple vista, ja saben el que es fan, ja– que han manipulat interessadament, conscientment i barroerament gran part d’un poble de bona fe, i per tant, en sentit estricte, ignorant, amb tota classe de pors i amenaces. Aquesta llengua amb què escric ara, gràcies a la qual treballe, que parle a diari, en la qual pense i estime, es diu de vàries maneres, però n’és una de sola. És la meua. És la de tots. I és preciosa...

El diccionari normatiu que ha elaborat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, entitat amenaçada perquè els ha destapat les misèries i els ha privat de la vella coartada, menyspreada ara pels bàrbars de sempre, als quals els molesta no ja que es pense i es parle en ella, –com diria el recordat Ovidi Montllor– sinó que es pense i es parle, la defineix com a llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català. I no només ho diuen ells, els professionals, ho diu la RAE, la Real Academia de la Lengua Española, gens sospitosa –suposem– de connivència amb el suposat enemic amb banyes i olor a sofre, tan recurrent en altres temps, i ho diuen també desenes de sentències judicials.

No acceptar la realitat és perpetuar la dictadura dels ignorants, dels elements de la pitjor classe parasitària que ens ha desgovernat mai, d’un PP valencià que no és sinó una caricatura d’ell mateix, d’aquells als quals no els interessa en absolut si es parla o no, si s’estudia o no, si perviu o no... Perquè no la fan servir, perquè no la protegeixen quan han jurat fer-ho, perquè l’arraconen i l’aniquilen, perquè hi eliminen les línies escolars, perquè suprimeixen mitjans de comunicació propis i en prohibeixen de germans. Però ja se’ls acaba. Fins ara el conflicte inventat per ells, postís i absurd, els ha servit de cortina de fum, ha aconseguit amagar la seua ineficàcia, el balafiament sistemàtic dels nostres recursos, la seua indigència moral. Ara estan de merda fins les orelles i ja no hi ha res que puga tapar la fortíssima sentor de putrefacció i de mendacitat que emanen.

Ferran Sanz, La veu del País Valencià.

ESCOLA VALENCIANA DENUNCIA QUE LA GENERALITAT VOL TANCAR 151 LÍNIES D’ENSEYAMENT EN VALENCIÀ

El govern valencià vol tancar 151 línies d'ensenyament en valencià dins del pla de retallades del sector educatiu públic. Segons ha denunciat l'associació Escola Valenciana, les línies en valencià són les que surten més malparades d'aquesta tisorada, que posadirectament en perill l'existència de sis centres educatius on només hi ha una classe per curs i és en valencià.

Escola Valenciana denuncia que la proposta de tancament contrasta amb el fet que es volen obrir més aules a la concertada i, a més, incompleix el que va dir Alberto Fabra, que tancava Canal 9 per no haver de fer el mateix amb les escoles. Per això el president d'Escola Valenciana, Vicent Moreno, creu que la conselleria que encapçala María José Català ha adoptat l'estil de José Ramón Bauzá a les Illes. "Està promovent d'una forma aclaparadora l'ensenyament concertat en castellà, i atacant de forma directa l'ensenyament de qualitat, el públic en valencià", ha afirmat.

L'entitat ha advertit que hi ha sis escoles públiques que només ensenyen en valencià que desapareixeran. Són Santa Quitèria d'Almassora; el Sara Fernández, de València; el Ciutat de Cremona, d'Alaquàs; el Josep Camarena, de Gandia; el Torre de les Maçanes, del municipi del mateix nom i l'Arc, de Monòver.

El president d'Escola Valenciana ha condemnat que es vulgui deixar poblacions sense escola pública en valencià, que és "un dret bàsic i necessari". "En cap lloc ha de faltar l'oferta en valencià, almenys a les zones denominades valencianoparlants", ha afegit.

La tisorada a l'ensenyament en valencià arriba a les 17 comarques del país. A València, barris sencers com el Cabanyal es queden sense oferta a causa de la retallada. Escola Valenciana denuncia que la supressió no s'ha consensuat ni amb sindicats ni amb Ampes i avisa que la qüestió acabarà als tribunals.

L’APLICACIÓ DEL DECRET DE PLURILINGÜISME 

SEPARA EDUCACIÓ I DOCENTS

Així es desprèn de l'ordre que desenvolupa el decret del plurilingüisme i que regula la llengua base i el programa lingüístic dels centres públics, la participació dels pares i el calendari d'aplicació. La norma serà un dels temes que s'abordaran en la Mesa Sectorial d'aquest dimecres.

Des de la Conselleria han recalcat que "serà la primera vegada que Educació consulte tots els pares de tots els centres públics sobre quin model prefereixen, si un programa en valencià o un en castellà". La consulta serà orientativa i, tenint en compte el resultat de la votació, serà la Conselleria qui determine la llengua base per a cada centre.

Per a açò, es valoraran també altres paràmetres com els resultats de l'avaluació diagnòstica o la programació general de llocs escolars en ambdues llengües cooficials. Per tant, el resultat de la consulta no serà vinculant, però sí podrà ser decisiu per a l'administració una vegada ponderats els altres criteris d'organització acadèmica establits en l'ordre, segons la Conselleria.

La consulta anirà precedida d'una campanya informativa i serà organitzada per una comissió designada pel Consell Escolar.

STEPV vigilarà que l'aplicació del decret de plurilingüisme "no conculque cap dret de l'alumnat".

Per la seua banda, el Sindicat de Treballadors i Treballadores de l'Ensenyament del País Valencià (STEPV) ja va anunciar, quan el Consell va aprovar el decret, que "atempta contra el valencià". Per açò, ha anunciat que vigilarà que l'aplicació d'aquest dret "no conculque cap dret de l'alumnat valencià".

A més, ha destacat que el fet que a partir d'ara s'enquestaran les famílies per a conèixer en quina llengua volen que els seus fills inicien l'escolarització en infantil, "crearà un conflicte allà on abans no hi havia".

Per a STEPV, el decret "no garanteix el compliment dels objectius per als quals hauria de servir, que són el coneixement en igualtat de les dues llengües oficials més altra d'estrangera". Així mateix, critica que elimina el Programa d'Immersió Lingüística (PIL), un dels dos programes d'ensenyament en valencià en primària juntament amb el Programa d'Ensenyament en Valencià (PEV).

El sindicat també qüestiona que la política de formació del professorat en anglès siga la correcta, "sense un pla seriós de formació, sense invertir un euro i amb la pretensió de col·lapsar les escoles oficials d'idiomes perquè no pensen ampliar la xarxa".

Europa Press, per a La veu del País Valencià.

MÉS CENTRES INICIEN TANCAMENTS EN DEFENSA DE LES UNITATS I DE L'ESCOLA PÚBLICA

Alguns centres educatius afectats per les retallades han decidit iniciar tancaments aquesta nit, seguint el model del Ciutat de Cremona d'Alaquàs, per tal de denunciar les retallades i pressionar la Conselleria d'Educació perquè rectifique. També són tancaments en defensa de l'escola pública i contra la LOMQE.

Així, la comunitat educativa del CEIP Bonavista i del CEIP Martínez Valls, ambdós d'Ontinyent, han decidit tancar-se en els seus centres educatius a partir de hui. Durant els tancaments realitzaran tallers, xerrades informatives i assemblees, seguint el model del Cremona.

La Plataforma PROU de la Vall d'Albaida, de la qual STEPV en forma part, està coordinant aquests tancaments i fa una crida a la resta de centres educatius perquè també manifesten el seu rebuig a les retallades amb aquest model de mobilització.

A més, a Ontinyent tindrà lloc una festa per l'escola pública dissabte 29 de març per la vesprada, organitzada per la Plataforma PROU. Prèviament, a les 11 hores, tindrà lloc a València una manifestació organitzada en columnes en defensa de les unitats i dels centres i per l'escola pública que s'ha convocat des del Cremona d'Alaquàs.

STEPV dóna suport a totes aquestes iniciatives i insta la Conselleria d'Educació a rectificar la seua política de retallades d'unitats d'infantil i de tancament de centres educatius sencers.

La Veu del País Valencià

MAESTRAT VIU DENUNCIA RENFE PER LA CASTELLANITZACIÓ DELS NOMS DELS POBLES

El nomenclator de la toponímia dels pobles valencians es va establir en els anys seixanta per filòlegs i estudiosos com Sanchis Guarner, i en època democràtica es van oficialitzar, en alguns casos de manera immediata i en altres de manera progressiva, passant primer per una doble denominació i després a la forma genuïna exclusiva. 

No obstant això, l'empresa RENFE desatenent la denominació oficial dels pobles valencians, en la seua web, concretament en l'aplicatiu de destinacions de la venda de bitllets, adopta denominacions no oficials, que no són altra cosa que la denominació castellana del nom quan el nom oficial és exclusivament en valencià. Els casos més flagrants en la comarca del Maestrat són Vinaròs i Alcalà de Xivert, dos denominacions perfectament acceptades a nivell local. El primer cas apareix amb dues entrades diferents: "Vinaros" (sense accent) i "Vinaroz".

És sabut que el topònim de Vinaròs és dels primers que adopta la denominació en valencià només entrada la democràcia. A més, l'Ajuntament de Vinaròs va fer una campanya recentment perquè la gent de fora aprenguera a dir "Vinaròs" enlloc de "Vinaroz". El segon cas, el d'Alcalà de Xivert també té dues entrades diferenciades: "Alcala De Xivert" i "Alcalá De Chivert", quan l'oficial és exclusivament en valencià. És curiós que la denominació no oficial apareix amb accent, "Alcalá De Chivert", posat que no hi ha cap altra localitat de tota Espanya, en qualsevol de les llengües d'origen, que se li haja posat corresponentment l'accent (ex.: "Cordova" i "Caceres"; en fi, un element de desorientació lingüística més. Uns altres casos són les dobles denominacions, com podria ser el cas de Peníscola, que oficialment manté la doble denominació Peníscola-Peñíscola.

Ara bé, a Renfe, no es manté com una doble denominació sinó com a dues localitats diferents: una és "Benicarlo-Peniscola" i l'altra "Benicarlo-Peñiscola", de manera que la desorientació d'un viatger nouvingut se'n pot fer creus de l'existència de dos localitats que pràcticament es diuen igual.Desorientació per culpa de la llengua. Amb les dobles denominacions de Benicàssim, Castelló de la Plana i Sagunt apareix primer la denominació valenciana i després la castellana, diguem que l'actuació seria correcta oficialment, per exemple "Sagunt/Sagunto", però de nou no apareixen els accents "Benicassim/Benicasim", "Castello De la Plana/Castellon De la Pl.". Tampoc no deixa de ser un altre sense sentit que apareguen com a dues parades diferents "Valencia San Isidro" i "Valencia Sant Isidre", i com a dues paredes diferents "Valencia Estacio Del Nord" i "Valencia Estacion del Norte", quan són exactament la mateixa. Per contra, hi ha parades que estan exclusivament en valencià sense cap problema, com "Valencia-Cabanyal" o "Valencia Font de Sant Lluis", que seria la manera digna d'actuar amb la toponímia valenciana. Amb l'accent de la ciutat de València, no em detindré perquè fets els equilibris històrics pertinents és el moment ja d'incorporar d'una vegada l'accent necessàriament perquè no pot ser que el logotip del cap i casal tinga permanentment una falta d'ortografia "Ajuntament de Valencia" i el corresponent ben escrit AJUNTAMENT DE VALÈNCIA.

A la comarca de la Costera també trobem una joia i és que si tu demanes d'anar a Xàtiva, pots anar a "Xativa", però alerta pots anar a Xàtiva per un altre camí, pots anar per "Jativa". És terriblement desorientadora aquesta política de recuperar denominacions no oficials per tal de desestabilitzar la normalització de la toponímia valenciana. A la comarca de la Marina, la localitat afectada és Xàbia, que no apreix amb la denominació valenciana per enlloc, només trobem la castellana "Javea-Bus", quan la denominació oficial almenys és bilingüe Xàbia-Javea.

I finalment, encara trobem un parell de perles més a l'extrem sud. La ciutat d'Elx, contràriament a la resta de les ciutats que hem citat més amunt, apareix amb la denominació valenciana en segon terme "Elche Parque-Elx Parc". Però per si fora poc, d'acord amb la parada "Elche/Elx Carrús", les estacions d'Elx no mantenen denominacions paral·leles en castellà i valencià, posat que mentre en castellà t'atures a "Elche", en valencià t'atures a "Elx Carrús". Més desorientació, per si no en teníem prou en baixar del nord. Però el despropòsit continua perquè Petrer, que té aquesta denominació com a oficial, també apareix amb la denominació castellanitzada, com si compartira espai com a oficial amb la valenciana oficialment, però per embolicar-lo també apareix amb dues entrades diferents, com si foren dues parades diferents: "Elda-Petrel" (amb la denominació no oficial) i "Elda-Petrer" (que és l'oficial).

En conclusió, MAESTRAT VIU denuncia públicament la voluntat desorientadora, espanyolitzadora de la denominació de les ciutats i pobles valencians, i aturar el procés de normalització lingüística. L'estat, i les empreses de l'estat, estan obligat a defendre el patrimoni cultural i lingüístic. I com és sabut, no hi ha cap altre element més simbòlic i més trascendental per a una cultura que no siga la seua llengua. La nostra llengua, amb la correcta escriptura, d'acord amb les normes ortogràfiques fixades per l'acadèmia de la llengua, és el màxim exponent de la nostra expressió com a poble. I escriure malament els noms dels nostres pobles és un actac directe a la nostra cultura i al nostre poble, és una mostra de voluntat de subordinació i d'aniquilació perseguida durant els 3 darrers segles.

ESCOLA EXIGEIX A EDUCACIÓ QUE RESPECTE L'OPCIÓ LINGÜÍSTICA TRIADA EN LA MATRÍCULA

Ahir es va acabar el període d’admissió de matriculació a les escoles en infantil de 3 anys. Escola Valenciana, en un comunicat fet públic aquesta mateixa vesprada, anuncia que ha tingut accés als primers resultats en algunes de les escoles públiques que demostren que “la consellera d’Educació està aplicant decisions antidemocràtiques que no respecten l’opció lingüística de les famílies”, davant la qual cosa exigeix a Educació que respecte l’opció lingüística triada en la matrícula.

En el cas de les comarques de Castelló l’objectiu de Català és reduir l’ensenyament plurilingüe en valencià per equiparar-lo a la resta de comarques valencianes, assegura Escola Valenciana en un comunicat de premsa on valora els resultats del període d’admissió de matriculació a les escoles en infantil de 3 anys que va acabar ahir. Segons la mateixa nota, “en algunes escoles públiques la consellera d’Educació està aplicant decisions antidemocràtiques que no respecten l’opció lingüística de les famílies”.

Aquesta ha estat finalment “la clara intenció oficial d’una responsable d’Educació que passarà a la historia com la consellera que ha provocat els atacs més greus a l’ensenyament en valencià amb un talant polític radicalment antidialogant”, ha valorat el president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno.

Escola Valenciana defensa que la millor educació possible per dominar el castellà, el valencià i l’anglés se contempla en les línies en valencià. “La Conselleria d’Educació hauria de fer proves diagnòstiques a tot l’alumnat on a tots se’ls avalue en les dues llengües:  Els resultats serien  que els alumnes de les línies en valencià, a part de traure millors resultats en anglés, també els trauen en castellà. Eixa és la realitat que la consellera M. José Català oculta”, s’ha declarat des de la Comissió d’Educació d’Escola Valenciana.

“Mª José Català està aïllada de la realitat i de les dades objectives”, ha declarat Vicent Moreno, i ha afegit: “És hora que defenguem per totes les vies possibles la conservació d’unitats educatives en l’ensenyament públic, el de totes i el de tots, i que si han d’haver supressions, que es comence per les  unitats de l’escola concertada monolingüe en castellà. Per ara encara està en vigor la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i Mª José Català està cometent una greu il·legalitat respecte a les lleis que ens emparen als valencians i les valencianes”.