Ja no som bilingües

 Ja no som una societat bilingüe. De fet, abandonar aquesta dinàmica dual sembla tenir molts més avantatges que inconvenients, ja que en general les situacions de bilingüisme social tendeixen a no mantenir-se estables indefinidament. El mateix fet d’haver-nos de repensar ens fa sortir de la inèrcia, del territori conegut i falsament estable. Ens fa tornar a mirar al nostre voltant, des d’una nova perspectiva.  Des de fa uns anys ens podem trobar en situacions inèdites que posen en evidència aspectes que habitualment passaven desapercebuts. Apareix la possibilitat de topar amb persones d’origen estranger que no parlen castellà; hi ha castellanoparlants que s’ofenen quan una persona d’origen estranger els parla en català; persones d’origen estranger es queixen que la gent no els parla en català, encara que ells el facen servir, sobretot si se’ls identifica com a estrangers; algunes persones no entenen el català ni tampoc el castellà… No és difícil trobar qui lamenta que les persones d’origen estranger no parlen català. Però també hi ha molts nouvinguts que es queixen que no els donem opcions de posar en pràctica el català que han après.

Que puguin utilitzar la seva llengua a l’escola sense que es produeixi un trencament en la comunicació, ja que el professorat és bilingüe. Aquest aspecte és fonamental, ja que es considera que les actituds cap a la llengua que s’aprèn tenen un paper molt important. El fet que els alumnes puguin utilitzar la seva llengua, que percebin que és acceptada i valorada, genera actituds positives cap a la segona llengua i n’afavorex l’aprenentatge. Més enllà, també hi ha evidències importants que el manteniment de la primera llengua, el bilingüisme additiu, facilita l’aprenentatge de la segona llengua, la llengua escolar en aquest cas. D’acord amb la hipòtesi de la interdependència lingüística de Cummins (1979), hi hauria un magatzem separat per a cadascuna de les llengües i una competència lingüística general que es pot vehicular en una llengua o en l’altra. Quan s’incorpora coneixement d’una llengua es desenvolupen habilitats que poden ser transferides a l’altra si es donen les condicions per fer-ho. Des d’aquest punt de vista, és desitjable que es produeixi el desenvolupament conjunt de les llengües del bilingüe. Com explica Josep M. Serra: …la infància estrangera, ja sigui nascuda a Catalunya o d’incorporació tardana, té competències relacionades amb l’ús del llenguatge desenvolupades des de la seva pròpia llengua que, evidentment, poden ser utilitzades per a l’aprenentatge d’una nova llengua i, a la vegada, si l’infant aprèn una nova llengua en el context escolar desenvolupa habilitats que poden ser transferides a la seva pròpia llengua, si té ocasió per fer-ho. D’aquesta manera el bilingüisme additiu s’aconsegueix quan es produeix un procés de doble (o múltiple) direcció de transferència d’una llengua a l’altra. (Serra 2010: 31) Aquest
És evident que actualment no es donen les circumstàncies que es donaven quan es va iniciar el programa d’immersió lingüística, ja que, atesa la gran diversitat de llengües present a les aules, els professors ja no poden garantir el coneixement de les llengües dels alumnes. Cal plantejar, doncs, alternatives per aconseguir la valoració de les seves llengües i que condueixin fins a un bilingüisme additiu i no pas substractiu. Són diverses les iniciatives, eines i recursos desenvolupats durant els últims anys en aquesta línia. Podem citar la col·lecció Llengua, Immigració i Ensenyament del Català, dirigida per Lluïsa Gràcia (UdG), que es proposa proporcionar a mestres i professors que han d’ensenyar català a alumnes d’origen estranger una eina que els serveixi per acostar-se una mica a la llengua que parlen els seus alumnes. No es tracta que aprenguin aquestes llengües, evidentment, només que en tinguin alguna informació.

Poder demostrar als immigrants que sabem alguna cosa de la seva llengua, encara que només sigui que en coneixem l’existència i el nom o la manera de dir bon dia o gràcies, manifestar que hi estem interessats i ensenyar-los que tenim un llibret que ens pot ajudar a saber-ne més, són coses que ells agrairan, com ho agrairíem nosaltres si ens trobéssim en les seves circumstàncies. En molts casos, especialment per als parlants d’algunes llengües africanes, aquest interès pot tenir encara un altre efecte beneficiós: evitar que ells s’avergonyeixin de la seva pròpia llengua i, per tant, reduir el sentiment d’inferioritat que de vegades senten envers ells mateixos i la seva cultura quan són aquí. Només quan ens acceptem i ens sentim acceptats som capaços d’acceptar els altres. Un procés d’integració no pot anar desvinculat del coneixement mutu. Integrar no vol dir fagocitar. Integrar-se no pot implicar haver de renunciar a la pròpia cultura. Si fos així seria un empobriment… per a les dues parts.

Els llibres contenen informació general sobre la llengua (localització, nombre de parlants, situació sociolingüística), una descripció gramatical, un apartat amb errors freqüents en aprenents de català, vocabularis i una  bibliografia de referència. Una altra iniciativa, dedicada al manteniment de les llengües d’origen de la població immigrant són els Programes d’Ensenyament de Llengua i Cultura d’Origen. Des del Departament d’Ensenyament s’han establert convenis i acords de participació amb entitats vinculades a persones d’origen estranger (associacions culturals, associacions no governamentals, ambaixades dels diferents estats d’origen, etc.),