III Congrés Internacional sobre l'ensenyament de la gramàtica

23, 24 i 25 de gener de 2019

El Grup d’Investigació sobre Ensenyament i Aprenentatge de Llengües (GREAL), el Grup d’Investigació en Ensenyament de Llengües (GIEL) i la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) tenen el plaer d’anunciar la celebració del III Congrés Internacional d’Ensenyament de la Gramàtica (Congram19), que tindrà lloc a la Universitat Autònoma de Barcelona del 23 al 25 de gener de 2019.

A true story, com si diguérem

L'Arturo, Penadès i jo fèiem un trio de manobres d'allò més discordant, però malgrat tot ben avingut. Vam coincidir a treballar junts farà cosa de dotze o trezte anys anys. Un contracte de caritat i misericòrdia pagat a mitges entre l'ajuntament i l'INEM. Sis mesos de contracte per iniciar la remodelació d'una cèntrica plaça de Xàtiva i refer un vell jardí. L'Arturo era poc o menys de la meua edat, potser un any més major, i Penadès ens en treia una dotzena: voltava la cinquantena i ja es delia perquè el jubilaren i poder dedicar-se a temps complet a caçar amb gos. L'Arturo tenia allò que se'n diu problemes amb la beguda: de bon matí, quan encara no ens havíem posat al tall, ja s'havia trabucat coll avall un parell de copes de conyac, raó per la qual els seus bon dia habituals exhalaven ferum de Terry; i les cerveses se les trascolava a foc seguit, a gallet i d'un glop. A pesar d'aquesta addició als líquids alambinats i fermetats, a l'hora de pencar no li podies seguir el pas ni de bon tros: el seu ritme de treball era de velocitat de tasca a acabar. L'Arturo no solia parlar gaire: sovint la seua resposta a una interpel·lació consistia a intentar un somriure, ganyota de babauot, i quan ho feia se li notaven a muntó les faltes de dos o tres dents de davant, estralls més externs d'un accident amb la moto, una mobilette amb més anys que el sol amb la que encara es feia dur d'ací cap allà. Era castellà, de la Roda d'Albacete. Penadès, l'altre manobre, era de Xàtiva. I com l'Arturo també era fadrí. Però a diferència d'ell, que vivia amb son pare, sa mare i un parell de germanes també solteres, Penadès vivia en companyia d'una munió de gossos amb els que solia anar a caçar el conill, i amb una garbera de caderneres, gafarrons i verderols. Si l'Arturo era callat de mena i poc o gens li agrada rossollar, Penadès, en canvi, xarrava com fetge en brases: el múscul més en forma que tenia era sens dubte el que li donava moviment a la llengua.

L'Arturo va morir fa cinc anys. El trobaren mort en un bancal perdut de tarongers, dins el queixer eixut d'una sèquia del camí vell de la Granja. La beguda l'havia retirat de la faena, tot i els seus quaranta-i-pocs anys, i un atac de cor va posar fi a la seua vida mentre vagarejava pel terme, per les hortes properes, a fi de matar el desfici que li devia produir la jubilació anticipada, i de passada allunyar-se de la temptació dels bars. No vaig poder assistir al seu soterrar. Em vaig assabentar de la seua mort per l'esquela que solen enganxar a la cafeteria Les Delícies. Però quan la vaig llegir feia vint-i-quatre hores que l'havien enterrat. A Penadès l'acabe de tornar a veure avui mateix. A Correus m'han contractat per cobrir una baixa de quinze dies i justament he de repartir correspondència pel carrer on ell viu.

Matí d'hivern i amb sol, me l'he trobat assegut en el brincal assolellat de sa casa, la persiana pujada, els gossos, de dins del corral, lladrant, i la host de pardalets cantaires refilant enardida. Ens hem saludat, ens hem explicat mútuament com ens va l'orgue i hem xarrat una estona. Bé: de xarrar, més ell que no jo. M'ha relatat com el sucre se li ha enfilat pels núvols, el colesterol, l'àcid úric, que pertot han eixit alifacs: com un fregall estic, se n'ha lamentat; i que se li han acabat la prestació d'atur i el subsidi i ara intenta que els metges li donen la incapacitat laboral per poder cobrar ni que siga una exigua pensió no contributiva. Això m'ha dit, Penadès.

–En poquet jo m'apanye, perquè no tinc jo grans vicis, tu ja em coneixes. Alguna cervesa de tant en tant, i els pardalets que encara crie, però l'alpiste és barat... Ara ja no tinc tants gossos com abans. Si ja no tinc les cames per a treballar, com les vaig a tindre per anar-me'n a caçar? I allò que feia, d'anar-me'n a València a plantar el nap... Ja no estic jo per al nap, ni per a la col... Conforme estic jo ara, si m'hagueren de baratar no donarien per mi ni una garba de bledes pansides. I encara sort que em valc per mi mateix, que si em quedava privat, voríem en quina màrfega m'ajocaria jo, a quin sant m'aclamaria... I damunt, eixos malparits dels polítics volen que treballem encara més anys! Com en la faena d'ells no s'ha de doblegar el crepó! Tu saps que no em volen donar la incapacitat temporal i em diuen que estic bo per a fer mig jornal? Qui m'ha de donar mig jornal a mi, si no valc un xavo rovellat? Tafarres de collons!

M'ha preguntat si sabia que a l'Arturo se'l van trobar mort per les hortes, d'un atac de cor. Li he dit que sí. Ell ha bransolejat el cap i ha mormolat, commogut:

–Fèiem un bon trio, vitat?

Sí, fèiem un bon trio. De veritat. I sens dubte deixàrem la nostra empremta en aquella plaça i en aquell jardí que contribuírem a remodelar amb els nostres contractes de caritat. Després que vam haver de remoure tota la terra, haguérem d'enrajolar els camins. Primer de tot, calia anivellar-los amb un bon toll de formigó. I només teníem pasteres i llegons. Com que havíem de tirar molt de material, demanàrem una formigonera. No n´hi havia cap. A força de braços pastàvem la grava. Fins que el capatàs va ataüllar un vella formigonera que havien retirat perquè no funcionava. Però entre Vicent, l'oficial, i l'Arturo l'arreglaren, i val a dir que ara rodava com una seda. I allà estàvem tots tres junts, vinga d'empapussar aquella formigonera que engolia com un buc. A l'Arturo, tirar-li un pa que se'l fot, no li podíem seguir la marxa: dues palades meues per tres seues, perquè amb Penadès no fèiem compte: xarrava i xarrava sense parar. De tant en tant, abocava una palada entre succés i succés. Solia posar-se entremig de mi i de l'Arturo, de cara a la formigonera, el ferro de la seua pala tocant terra, les mans posades sobre l'agarrador del mànec. I xarra que xarraràs, a foc seguit: un succeït, un conversa amb algú, del mateix dia o d'ahir, un comentari sobre la cacera, sobre els seus gossos, i els pardalets que criava i caçava amb envisc, de sobte un embarbussament: «La guatla li diu al blat: què fas, guatla? Què fas, blat? Què fas, guatla, dins del blat?», una reflexió política i, si calia, fins i tot filosòfica. En ocasions, un acudit: «Això és un que entropessa i cau regolant per les escales... (pausa curta i interrogació) Nos vos fa gràcia? (resposta negativa nostra i remat seu de l'acudit) Pos ell anava a bacs...» A l'Arturo se li va escapava el riure entre les dents perdudes en l'accident de moto, i era l'únic moment en què els seus braços trencaven l'alè, mentre reia la facècia de Penadès. I Penadès la repetia, esplaiant-s'hi, tres o quatre vegades, entre rialles pròpies i les d'Arturo. Però el que més li agradava explicar-nos eren les seues anades a València, «a plantar el nap» que deia ell, valga la metàfora. El diumenge se'l reservava per a la cacera (quan era oberta la veda), però el dissabte, cada dissabte de totes les setmanes de l'any, a València ell tenia una cita ineludible amb «la millor companyia del món». El dilluns sobretot, i ben bé durant la resta de la setmana, Penadès gaudia escudellant-nos els detalls de la seues desfogadores excursions sabatines: si ho havia fet així o aixà, si una, dues o tres voltes seguides «sense traure-la»... De sobte, assenyalava una xicona que passava i afirmava que s'assemblava a la Jeanette, la Brigitte, la Caterine –curiosament, i sospitosament, totes tenien noms francesos, potser perquè havia treballat un grapat d'anys, també de manobre, a prop de París–... Llavors aprofitava per recuperar la memòria d'aquell altre clau memorable, d'aquell altre cos enardit, ni que fóra a preu fet, i reinventava les notícies d'aquelles remotes batalles que, de rebot o no, li acudien a la punta de la llengua, per no dir a la punta d'un altra carn sense os...

Un d'aquells dies, mentre tiràvem material a la formigonera, i Penadès, com sempre, xarrava sense donar-se ni donar-nos treva, Vicent, l'oficial, va passar per la seua vora, i sense girar-se ni aturar-se va tirar-li puntada, sorrut: «Penadès, imagina't que t'han d'operar a vida o mort, i el metge et diu que has de triar entre que et tallen el piu o el tallen la llengua? Què triaries, Penadès?». El ressò de la pregunta va quedar flotant com un grapat de fum que es resistia a esvair-se, desafiant i tot el brogit ensordidor de la formigonera. Penadès havia callat de sobte. Digeria la pregunta mentre observava com l'oficial prenia distància de nosaltres. Hi pensava, absort, sense deixar de filar en la direcció per on se n'anava l'oficial. Llavors es va girar cap a nosaltres. Trobàrem un clar senyal de preocupació en el seu rostre. L'Arturo i jo deixàrem quietes les pales. Penadès ens va mirar i, tot seriós, diria que espantat, va resoldre: «Crec que em moriria, si em quedava mut».

Vaig deixar escrit aquest apunt el mateix dia que vaig retrobar-me amb Penedès. Han passat uns quants mesos des d'aleshores. Avui el reprenc per fer una darrera anotació.

M'han tornat a enviar a repartir cartes pel barri de Penadès. Un parell de dies només. Tinc un imprès de publicitat que duu el seu nom i la seua adreça. En arribar a l'altura de sa casa, veig que té la persiana abaixada, i llavors em puja un mal pressentiment, cames amunt, com un formigueig elèctric. Òbric la persiana. La porta sorribaldada. Hi ha pols en el brincalet. Molta pols. Massa pols. Espere debades sentir tot d'una l'escarot dels gossos que lladren, l'escama excitada dels pardalets. Quin silenci, però... Faig una ullada per decidir per quin badall li puc esmunyir la propaganda. Llavors sent una veu que em crida:

–Carter!

Trac el cap fora de la persiana i em gire en la direcció d'on prové la veu. Unes cases més enllà veig una dona gran, vestida de negre i amb un davantal a flors. Em mira fent-se visera amb la mà per protegir-se la vista del sol. Em diu:

–No cal que deixe la carta: en eixa casa ja no viu ningú.

EL TURISME

EL TURISME
És el desplaçament de persones fora del seu entorn habitual, per un període superior a 24 hores i inferior a un any.
Generalment té un o més fins, que poden ser: científics, culturals, esportius, educatius, militars, recreatius o turístics.

EFECTES POSITIUS
– El turisme representa per a un país ingressos elevats
– Crea molts llocs de treball i dinamitza altres sectors econòmics.
– Permet el contacte amb unes altres cultures – Facilita l’aprenentatge d’altres llengües.

EFECTES NEGATIUS
– El turisme també contribueix a l’augment dels preus
– Incrementa l’especulació del sòl
– Enriqueix grans empreses
– Molts dels llocs de treball que crea són de poca qualificació i estan mal remunerats.

Esports d'aventura. Noms

Esport d'aventura
Activitat esportiva de risc i no competitiva practicada en un entorn natural que exigeix, generalment, un cert esforç físic.

Ràfting
Pràctica esportiva consistent a baixar per aigües braves amb una embarcació pneumàtica amb capacitat generalment per a unes vuit persones.
Aigües braves
Modalitat de piragüisme practicada en rius d'aigües turbulentes de graus III, IV i V amb una piragua de banyera petita i sense timó, que es domina amb moviments del cos i recolzaments de la pala damunt l'aigua.

                      

Parapent- Ala de pendent

Planador constituït per una vela corba rectangular, sense armadura, i un arnès que en penja per al pilot, que s'enlaira llançant-se des d'un lloc elevat.                                                                                                                                                                          

Ala delta
Planador constituït per una vela triangular estesa sobre una armadura tubular metàl·lica i per un arnès i un trapezi que en pengen per al pilot, que s'enlaira llançant-se des d'un lloc elevat.

Barranquisme
Pràctica esportiva consistent a seguir el curs d'un riu o un torrent a través d'un barranc, combinant la natació, l'escalada i l'espeleologia per salvar els obstacles naturals de la ruta
Caiac de surf
Caiac monoplaça d'uns 6 m de llargada, molt estret i de buc descobert.

Paracaigudisme
Esport aeri practicat amb un paracaigudes, consistent a llançar-se des d'un avió, evolucionar en l'aire en caiguda lliure fins a obrir el paracaigudes i acabar de manera controlada el descens

Salt de pont
Pràctica esportiva consistent a llançar-se des d'un pont subjectat per un arnès a una corda lleugerament elàstica, que deixa el saltador suspès en l'aire. 
Desestimada: pònting

Tresc
Expedició excursionista consistent en un viatge organitzat, sovint amb guia, a regions exòtiques i de difícil accés.

Nota: El tresc es diferencia de la travessa perquè té un component turístic i d'exotisme. Així, es parla d'una "travessa pels Alps" o d'una "travessa per la Garrotxa", però d'un "tresc pels Andes" o d'un "tresc pel desert".

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia dels esports d'aventura [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2006. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/28/>

Feliç dia

La vida és un joc

La vida es un joc de Barbara Sales Alos

Proverbis

Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit.

Definició
Es diu per recomanar que cadascú faça les coses que puga fer ell mateix, abans que encarregar-les a un altre.

»Si no hi pensa dormir, ningú no et prepara el llit amb l’amor amb què te’l prepares tu. Ningú no deixa la gira a la mida que tu prefereixes, ningú no s’assegura que els trossos del llençol de dalt i de la manta que queden sota el matalàs siguin prou llargs perquè, amb els tombs i més tombs que fas al llarg de la nit, no saltin i et quedis amb els peus a l’aire. Però que no siguin capaços ni de posar primer un llençol i després l’altre… És com si ho fessin a posta. Hi ha un refrany que sembla fet exprés per la situació: «Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit».

Quim Monzó, «A l’hotel», dins Esplendor i glòria de la Internacional Papanates(Barcelona: Quaderns Crema, 2010), pàg. 104

Feliç dia

Qui no vulga pols que no vaja a l'era

Definició

Es diu per prevenir i avisar que, si no es volen problemes ni raons, el millor és no buscar-se’ls i allunyar-se de les ocasions de caure-hi.
loc. orac. S'usa per a indicar que per a alliberar-se de desgràcies cal evitar posar-se en el perill de sofrir-les.

«L’origen d’aquesta frase és una de les feines derivades de la sembra. L’era servia per batre les meses i aquesta labor produïa una gran polseguera, per la qual cosa es recomanava a qui no tenia una feina concreta que no hi anés.» —Josep M. Sugranyes, Garbellada de refranys (Valls: Cossetània, 1999)

Qui dia passa, any empeny

Definició

Expressió per a indicar que ens desentenem de les dificultats de cada dia, d’una situació desagradable, de conseqüències que ens poden afectar, però que es van ajornant.

Segons el diccionari Alcover/Moll, aquest refrany pot tenir un significat prou diferent: «Vol dir que resolent les dificultats de cada dia arriben a resoldre’s les de tot l’any». Quedeu-vos amb l’explicació que us faci més peça!

Llops amb llops no es mosseguen

Significat

 Els poderosos es respecten, eviten de barallar-se, i si els convé s’ajuden.

La pedra fora de la mà no sap on va

Qui llança pedres o algun projectil no pot estar segur si farà mal o no.

Qui té el llogat no seu quan vol
Una magnífica mostra d’escatologia i metonímia ben visuals: fem servir el cul per seure i si el tenim llogat, no podem seure quan volem, sinó que hem de demanar permís a qui li hem llogat el nostre cul.

I la metonímia també serveix per explicar la relació entre llogar el cul i tenir la voluntat sotmesa a algú que pot decidir per nosaltres (i contra nosaltres), amb sentit de dependència.

Bon vent i barca nova

loc. interj. S'usa com a comiat que s'adreça a algú o a alguna cosa que no ens sap mal que se'n vaja o que desaparega

Dius que la Renfe ja no gestionarà els trens de rodalia? Doncs bon vent i barca nova!

El fracàs no s'improvisa

Vos aclariré que la frase s'usa per a referir-se que el resultat del que s'ha fet ha estat negatiu, advers però no cregues que de manera sobtadda, d'improvís, inesperadament, de la nit al dia sinó que un autor ha causat el mal, ha sigut l'artífex, caldrà buscar la motivació de segur que ha seguit un procés,
Volem remarcar amb relació als usos:
Tots dos s'han proposat posar llum a les raons per les quals trontolla el projecte europeu, perquè, tal com subratlla, “com l'èxit, el fracàs no s'improvisa”.